Les Generacions espontànies, de Mar Bosch (Ed. Periscopi)

Pàgines: 192

He passat tres dies enganxada a “Les generacions espontànies”, de la gironina, Mar Bosch. Aquesta escriptora, llicenciada en filosofia i especialitzada en periodisme cultural, s’ha inventat el personatge de l’Eva Botet, de la qual em declaro fan incondicional.

A “Les generacions espontànies” assistim al monòleg de l’Eva Botet quan ha de passar per l’entrevista d’una feina que està decidida a aconseguir. Un currículum ple d’experiències extravagants provoquen que l’Eva s’esplaï de manera segura, fresca, espontània, sincera, desacomplexada i voldria creure innocent, cosa que dic amb un somriure als llavis o una forta riallada – m’entendreu quan llegiu la novel·la–.

L’Eva Botet i la Mar Bosch m’han seduït per la seva insòlita manera d’expressar-se. Espero que a vosaltres us passi el mateix.

Bosch ha fet un pas qualitatiu després de Bedlam, Premi Just Casero 2012 i això es mereix un aplaudiment.

Per a més informació: http://periscopi.cat/escafandre/item/les-generacions-espontanies

 

La confessió de la lleona, de Mia Couto (Ed. Periscopi)

Traducció: Pere Comelles Casanova

Pàgines: 224

Preu: 17,90€

“La confessió de la lleona” és una història magnífica, on el seu poètic llenguatge està ple de metàfores de la vida que clamen a diferents conflictes que ha patit aquest país, Moçambic, d’on és originari el seu autor.

Basada en una història real, i explicada des de dos punts de vista, el del diari de la Mariamar —que encarna el dolor i la vida unida a una cultura tradicional— i el del caçador, Arcàngel- amb tot un passat complicat – Es va teixint tota la narració.

L’Arcàngel acompanya l’escriptor, Gustavo Real, l’administrador del districte i la primera dama, a anar al poble de Kulumani per resoldre els atacs de lleones a la població. Però, un cop al poble, s’adona que no serà una cacera fàcil; les lleones s’enfronten a mites, llegendes, tradicions, desconfiances, l’ego de les autoritats i, a més, hi ha l’amor reprimit de la Mariamar cap al caçador.

La feminitat és l’ànima del llibre. Fantasia i realitat posen en relleu el paper de la dona. És des de l’inici del llibre que ja es comença a desenvolupar: “Déu, antigament, era dona…”. És des d’aquest moment que la dona segueix la trajectòria en caiguda lliure de la personalitat, l’ànima i l’existència d’elles, les dones, dins la societat.

La confessió de la lleona és un plor contingut, una lloança i una denúncia a tot el pes i vexacions que reben les dones.

Els meus començaments, de Panait Istrati (Ed. Minúscula)

Traducció: Anna Casassas

Pàgines: 128

Preu: 13€

Vaig agafar aquest llibre per atzar, no sabia en què em trobaria però sí sabia que podia confiar en l’editorial. Darrera d’ella s’hi amaga una editora que fa una feina de formiga molt lloable.

Els meus començaments són els records de joventut de Panait Istrati  escrits en una prosa rica, poètica i deliciosa. Submergir-se en les seves pàgines farà les delícies de qualsevol lector que vulgui gaudir amb la troballa de la vida d’un nen que somia amb aventures i terres llunyanes. Que s’omple de coneixements a la llum d’una espelma sota un paraigua obert. Que creix i madura al llarg dels anys. I que troba personatges inoblidables enmig d’ episodis ben saborosos i memorables.

És un llibre breu, intens, bell amb una forta càrrega emotiva que no us pot passar desapercebut. És d’alta recomanació.

Panait Istrati fou un escriptor romanès en llengües francesa i romanesa, va néixer a Braila. Fill natural d’una bugadera romanesa i contrabandista grec, va fer tota mena de feines per guanyar-se la vida. El 1906 se’n va anar cap l’Orient Mitjà sense documents ni diners. El 1921, després d’instal·lar-se a França i desesperat per la malaltia, la pobresa i la mort de la seva mare, es va intentar suïcidar. El van trobar agonitzant amb una carta adreçada a Romain Rolland, el qual fascinat per la força de la seva escriptura, va signar el prefaci de Kyra Kyralina. El 1927 i el 1929 va visitar la Unió Soviètica, on es va trobar amb altres escriptors, com Nikos Kazantzakis, però la seva crítica contra els abusos del règim comunista el va allunyar de molts intel·lectuals que coneixia. El 1930 va tornar definitivament a Romania.

Mare i filla, de Jenn Díaz. (Ed. Amsterdam)

Pàgines: 192

Aquesta jove, Jenn Díaz, no para de sorprendre’ns gratament. Llibre que treu nou, llibre que supera l’anterior, cosa que em fa molt feliç. Per primera vegada escriu en català i ho fa excepcionalment amb un aire, que ella mateixa diu, rodoredià.

Si segueixo la seva trajectòria des del seu debut amb “Belfondo” fins ara, només vol dir que és bona i que promet!  Cosa que us recomano que feu, vosaltres, també.

“Mare i filla” és una novel·la personal, íntima i plena de sensibilitat.  Díaz té el do d’escriure sobre les relacions humanes. En aquest cas parla de les dones, els seus lligams familiars, les cambres pròpies, penombres, ties, germanes, homes, maternitat i silencis. Com poden o sobreviuen a l’amor entre ells, com gestionen el patiment, els dubtes, temors i com esquivar la destrucció. Interactuar davant d’aquests components que la vida et serveix a diari, de vegades, és feixuc i difícil de transmetre als més propers.

Saber explicar i engrescar al lector, d’una manera fàcil i entenedora, tanta complexitat és una virtut envejable. “Mare i filla” és una història preciosa!

Memoria por correspondencia, d’Emma Reyes. Ed. Libros del Asteroide

Preu: 17,95€

Emma Reyes, pintora, l’any 1969 va enviar a un seu amic historiador, Germán Arciniegas, la primera de les vint-i-una cartes en les quals hi revelava la duresa de la seva infantesa.

Per a mi, la lectura de cadascuna d’elles ha estat corprenedora. En cap moment pensava que fossin tan intenses. Narrar la pròpia vida transmetent emocions i sentiments plens d’innocència a través del creixement d’una nena de quatre anys recordant el que va viure i sentir commociona.

Com hi ha món, hi ha persones i persones. La crueltat d’alguna d’elles és més que sancionadora perquè fan que la misèria sigui més miserable. Provocant que si no has conegut res més que pobresa i maltractament aprenguis a estimar qui et provoca tant de dolor.

Aquesta  vida també pateix el maltractament de la religió catòlica quan ingressa en un convent després d’haver estat abandonada –ella i la seva germana– per la primera cuidadora. El que es troba dins el convent és esgarrifós! Quan llegeixes aquestes cartes se’t posen els pèls de punta i no entens com va poder passar i passen coses així.

El pròleg i apèndix del llibre són, igualment, interessantíssims. Sobretot per conèixer molt millor qui va ser Emma Reyes.

Molt recomanable, i més sabent que Emma Reyes va ser analfabeta fins als divuit anys.

  http://www.librosdelasteroide.com/-memoria-por-correspondencia

ALGÚ, de Alice McDermott. (Ed.Minúscula)

Pàgines: 325

Preu: 19,95€

“Algú” són retalls de la vida de Marie, també podrien ser retalls de la nostra. Alice McDermott és una fada escrivint aquests instants que passen per la vida. És així mateix. la seva escriptura és directa i afilada. No es descuida de cap sentiment, dolor, dubte, temor… tal com jo mateixa els ordeno dins el meu cap —és a dir, sense cap mena d’ordre— però ¿qui no té els records desordenats? Vénen i van com ells volen. En la història, hi ha un cert desordre… però controlat.

Són molts anys els que ens explica, la seva primera visió és la de nena: una noia d’ulleres que, mentre espera el seu pare, topa amb una jove, la Pegeen, que es transformarà en la part agredolça de la novel·la.

Marie ens deixa acompanyar-la des de la seva primera angoixa, passant per la mort dels pares, el naixement dels seus fills i la seguirem acompanyant a mesura que el món —i el seu entorn del Brooklyn americà-irlandès en particular— va canviant.

Una novel·la que parla de la vida, així de simple, així de complicat.

 

Reparar els vius, de Maylis de Kerangal (Ed. Angle)

Pàgines: 73

Preu: 18,90€

Què ens vol dir la Maylis de Kerangal amb aquest títol? Ho sap molt bé. Extreu part d’una frase de l’escriptor rus, Platonov: “enterrar els vius, reparar els morts”.

Cuidem-nos dels vius, cuidem-los i deixem descansar els morts… és el missatge davant de la tragèdia, una història punyent tant real com complexa. Et fa trontollar, plorar, parar de llegir per agafar aire i tornar a reprendre la lectura, sabent que aniràs al ritme que Maylis de Kerangal, amb molta destresa i fluïdesa,  et condueix amb el cor bategant al costat dels personatges i les seves vivències.

“Simon Limbres mor als 19 anys en un accident de cotxe. És jove, esportista i tots els seus òrgans, excepte el cervell, estan intactes i sans: és el donant perfecte.” Angle editorial.

Les frases semblen no aturar-se, s’estiren i s’estiren, només petits sospirs, gotes de suor, minuts… en surten davant la lluita contra la mort, sempre intentant retardar-la.

Una gran novel·la que circula amb els batecs del cor de cada lector i de cada personatge.

Si us plau, llegiu-la! Cada vegada que en parlo a la llibreria m’emociono.

Els morts no parlen, de Miquel Aguirre (Ed. Llibres del delicte)

Pàgines:347

Preu: 16,50€

És sabut que gairebé mai llegeixo novel·la negra, però de vegades cal fer excepcions. Aquesta n’és una. No podia deixar de llegir “Els morts no parlen” (per raons òbvies) i m’he endut una grata —i divertida— sorpresa.

Si teniu ganes de passar-vos-ho bé, no tingueu cap dubte que aquesta és una bona ocasió. Tots sabem que els gustos i l’humor són molt subjectius, però us puc ben assegurar que tant els que sou de rialla fàcil com de difícil, teniu el riure assegurat.

Us passejareu per Banyoles i comarca —sobretot gastronòmicament parlant— amb uns personatges sortits a l’estil Tarantino o germans Cohen, però que parlen exactament com ho fem nosaltres, els banyolins. Molt bona feina la de l’escriptor en incloure tots aquests nostres localismes (incloent-hi els renecs). Això no vol dir que aquest llibre no pugui interessar a qualsevol lector d’arreu.

Tal i com diu la contraportada del llibre: “en Quimet, un prejubilat que es passa el dia a l’hort a l’espera que la seva dona arribi a casa després de la feina, i al bar perdent el temps amb el cosí, un pocavergonya carregat de deutes amb tot el poble. Quan un matí troba un cadàver a l’hort, el cosí l’enreda per amagar el cos i simular un segrest per treure-li uns milions a la família del mort, uns cacics de la zona amb fama de tenir negocis il·legals.” El mort… tot girarà entorn aquest cadàver i tot s’anirà embolicant d’allò més a mesura que anirà apareixent tota una fauna humana ben particular.

A l’estil d’un vodevil amb una forta càrrega d’humor negre, i enmig d’un paisatge rural com és El Pla de l’Estany, Miquel Aguirre ha teixit una història on tot de personatges grotescos i ineptes tenen la capacitat de complicar-se la vida d’una manera tan il·limitada que tot plegat es torna  rocambolesc, i on els dolents de vegades no ho són tan, i els bons, de vegades, tampoc.

L’hospital dels pobres, de Tània Juste (Ed. Columna)

Pàgines: 333

Preu: 20€

La darrera novel·la de la Tània Juste va aparèixer a finals de l’any 2014. Vaig descobrir aquesta escriptora l’any 2012 quan la vaig convidar a una “Nit de Narradors”. Aleshores li vaig llegir les seves anteriors novel·les, que ja em van captivar.

Amb “l’hospital dels pobres”, continua amb la línia històrica que la caracteritza. Aquesta vegada ens situem en l’espai de temps que va del 1892 al 1939. Uns anys de molta importància en la història de Barcelona. Una colla de personatges ficticis barrejats amb d’altres de reals (aleshores els joves metges Josep Trueta i Manuel Corachan; els escultors Eusebi Arnau i Pablo Gargallo…). Època xarbotant de la construcció del nou hospital Sant Pau amb la incertesa política del moment. Francesc Macià, seguit de Lluís Companys, la Guerra Civil, amb el final de la batalla de l’Ebre i l’entrada de Franco a Barcelona, fan que sigui una lectura molt interessant, engrescadora i il·lustrativa, però alhora molt àgil.

Pàgina rere pàgina, els personatges arrosseguen al lector inquiet com és el cas  d’una Dolors, una Maria, un Lluís, un Llorenç, una Aurora, Marcel… cadascun provenint de diferents classes socials, i que creixen, de vegades, sota secrets. D’altres, amb angoixes i reserves. D’altres, amb somnis.

Tot plegat una novel·la que us vull recomanar, sé que no us decebrà. Per a tot aquells lectors de narrativa històrica que volen saber més de la Catalunya de principis de finals del XIX i principis del XX, i que volen gaudir d’una bona lectura plena de relacions humanes.

Adéu a l’Eddy Bellegueule, d’Edouard Louis (Ed. Salamandra)

Títol original: En finir avec Eddy Bellegueule

Traducció: Anna Casassas

Pàgines: 160

Preu: 16€

Ens hem llegit la traducció al català d’un llibre que Déu n’hi do el rebombori que va causar a França, on originalment es va publicat l’any passat, i on ha assolit autèntics rècords de vendes gràcies al boca-orella. Es tracta d’una novel·la, en principi, de ficció. El drama d’un nen efeminat i la seva lluita personal per acceptar o rebutjar la seva sexualitat, en un poble del nord de França als finals del s. XX.  L’autor,  Èdouard Louis, entrevistat a rel de l’èxit del llibre, va confessar: “Eddy Bellegueule sóc jo”. De fet, efectivament Eddy Bellegueule era el nom autèntic de Èdouard Louis abans de canviar-se el nom oficialment. Així és que es tracta d’una novel·la, però fortament autobiogràfica.

L’Eddy va néixer homosexual a França al segle XX. Quina sort, podeu pensar, no va ser a l’Àfrica o a tants altres llocs del món on l’homosexualitat és pitjor que un tabú. Doncs la història de l’Eddy, a la França del s. XX, és esgarrifosa. Esgarrifosa perquè és real i, sens dubte, extrapolable a molts altres llocs i també, naturalment, a casa nostra.

Les primeres pàgines comencen com un cop de puny. L’autor ens posa en situació sense preàmbuls, d’una manera crua i dura. Seguirem llegint i acompanyarem el protagonista (qui, lògicament, parla en primera persona) en el seu patiment, en els seus esforços per deixar de ser ell mateix, per negar-se la seva pròpia evidencia perquè ha nascut en un lloc equivocat, en una societat equivocada. I no només ell, de fet el llibre denuncia l’anul·lació dels gais en una societat heterosexual, però també les de les dones en una societat masculinitzada i així seria extrapolable també a altres situacions d’injustícia social, on el dèbil minoritari està aixafat pel pes del fort dominant.

L’Eddy explica el període de la seva vida que va de la infantesa a l’adolescència, d’una manera oberta i clara, no s’entreté amb retòrica i melodrama, però ho fa de manera intel·ligent i educada, des de la perspectiva que dóna la distància dels anys transcorreguts. Alhora, utilitza un recurs de manera magistral: barreja la narració amb els diàlegs dels personatges (els seus pares, els companys d’escola…) els quals, només amb la seva manera de parlar, se’ns mostren com són sense necessitat de cap altra més descripció. Amb la seva manera de parlar, el seu llenguatge i vocabulari, tenim una idea molt precisa de quin tipus de persones són. Aquí haig de valorar el mèrit de la traducció ja que es tracta de mostrar la psicologia dels personatges només amb la manera de parlar i això està totalment aconseguit en el lector català (i crec que no és gens fàcil). La resta de la traducció, les parts narrades, estan, naturalment, a la mateixa alçada.

Un treball magnífic, un llibre alliçonador, i tan recomanable que m’atreviria a dir que hauria de ser de lectura obligatòria a tots els instituts.

Més informació: http://salamandra.info/libro/adeu-leddy-bellegueule