Lejos de Ghana, de Taiye Selasi (Ed. Salamandra)

Títol original: Ghana Must Go

Traducció: Rita da Costa

Pàgines: 352

Preu: 20€

Taiye Selasi és una jove escriptora mig nigeriana mig ghanesa. Nascuda a Londres però criada a Amèrica on es va graduar Summa Cum Laude en una llicenciatura d’ Estudis Americans a la Universitat de Yale.

Amb aquest currículum ja tenim un indicador important de com ens pot arribar a sorprendre aquesta jove i guapíssima noia, apadrinada per la gran Toni Morrison.

Lejos de Ghana és la seva primera novel·la —i quina novel·la, si us plau!— Com m’agradaria que la llegíssiu! Poètica i emocionalment profunda, descobreixes la vida i les diferents transformacions dels personatges. El plor hi té cabuda per tants dolors imposats per diferents experiències de la vida i per tants llaços d’amor. Les llàgrimes apareixen de manera suau a través de passatges magníficament descrits i de gran treball psicològic. És un llibre que no només és la història que explica, hi ha tanta teca al darrera que podria arribar a escriure tota una tesi. Millor en parlem un cop us l’hagueu llegit.

És la història d’una família, de tots els seus membres. De com un trencament familiar afecta a cadascun de manera diferent. La ruptura provoca distanciament, ferides, silencis, errors i mentides que els persegueixen, i no serà fins al cap de molts anys, degut al forçat retrobament per assistir al funeral del pare, que no sortiran aquests dimonis interiors.

Força! És una novel·la que té força. No hi entres de cop sinó que és de mica en mica, de manera lenta però intensa. No pots abandonar la seva lectura. Els personatges es van coneixent, també, a poc a poc. D’aquesta manera, el lector es va familiaritzant cada vegada més amb ells: La Fola, la mare; Olu, el primogènit; els bonics bessons Taiwo i Kehinde; i la més petita, la intel·ligent i acomplexada Sadie. Lentament, cada vegada més, se’t posen dins teu. Se t’arrapen fins al punt que es fa difícil oblidar-los.

Mallko y papá, de Gusti (Ed. Océano Travesía)

Aquesta vegada us presento el darrer treball de Gusti, escriptor i il·lustrador argentí. Un treball molt interessant perquè es tracta d’una història íntima explicada, en imatges i text, de manera molt personal.

Fa uns anys Gusti esperava el seu segon fill. El que més es desitja a la vida quan esperes és  estimar el fill, sigui com sigui, i molt! Li vols donar amor incondicional. Bé, això mateix volia en Gusti, però quan va néixer amb síndrome de Down, NO EL VA ACCEPTAR.

 

Davant d’aquest dolor i com a teràpia, a través d’aquest llibre ple d’art i creativitat, ens obre el seu cor tot explicant-nos com va passar de NO acceptar a donar-li l’AMOR INCONDICIONAL.

Al llarg de les pàgines carregades d’emoció, somriures, tendresa i amor explica amb unes il·lustracions fantàstiques com s’ha sentit, com juga amb en Mallko, què li agrada més, com seria amb diferents pentinats, com balla, canta, pinta, juga, plora…

Un llibre que m’ha emocionat profundament i que no es pot obviar, a totes les biblioteques hi hauria de ser.

Gusti ens fa de mestre, ens ensenya el que ha après i ho transmet amb el cor a la mà.

 

 

La casa del silenci, de Blanca Busquets (Ed. Rosa dels Vents / Grijalbo)

Pàgines: 240

Preu: 17,90

Un violí, un Jacob Stainer de 1672, i un concert barroc, el “concert per a dos violins” de J. S. Bach (BWV 1043) són els fils que lliguen tots els personatges d’aquesta nova novel·la de Blanca Busquets. Però no us espanteu, no cal ser un gran entès en música clàssica ni cap intel·lectual per gaudir de la seva lectura. Perquè, de fet, encara que la música estigui permanentment present en la història, la novel·la no va de música sinó de relacions humanes. Relacions humanes entre els personatges, tots ells protagonistes, que vénen cadascun d’ells de mons molt diferents, i amb personalitats molt diferents també. I, com totes les relacions humanes, les contradiccions en són sempre presents.

La Blanca Busquets no explica una història, fa parlar directament als protagonistes i en són les seves explicacions individuals les que ens van descobrint els fets i les situacions en que s’han anat trobant al llarg de quaranta anys de vida. Sense cap intervenció externa, els personatges es van descrivint a si mateixos, van destapant les seves personalitats amb les seves pròpies explicacions.

Els qui, de vosaltres, ja vàreu gaudir de “la nevada del cucut” reconeixereu el to, inconfusible,  de la Blanca Busquets en aquesta nova obra.