Contes de propina, de Damià Bardera (Ed. El Cep i la Nansa)

Preu:16€

Pàgines: 192

El passat divendres, 23 de gener de 2015, l’altell va acollir a  Damià Bardera i els seus “Contes de propina”. El van acompanyar dos escriptors, J.N. Santaeulàlia i Matthew Tree.

Aquest darrer va ser qui em va fer descobrir els contes d’en Bardera, un escriptor —per a mi— totalment desconegut fins ara.

Obrir el llibre de “Contes de propina” i començar llegint el pròleg de Lluís Muntada elogiant a Damià Bardera em va provocar una certa inquietud. Exagera? M’agradaran tant com a ell? Aquest escriptor haurà creat un llibre de contes que jo aprovaré?

Per a molts és sabut que sempre cerco autors que escriguin contes, ja siguin catalans o  estrangers. És un gènere que m’agrada perquè amb molt poques pàgines  —de vegades en una de sola— es condensen històries i personatges, sovint amb un factor sorpresa que no deixa indiferent al lector.

Els contes de Bardera tenen aquest factor. Escriu amb senzillesa aparent, amb una manera de fer com si no passés res. Comença explicant-nos una història propera, d’aquelles que més o menys tots hem viscut, amb toc innocent, personatges normals —o no tan normals—, però immediatament t’adones que és punyent, i d’innocent… no en té res! Els seus contes esdevenen irreverents, plens d’horror i, fins i tot, cruels. Cerca, dins la quotidianitat, una anormalitat que “potser” dóna l’equilibri al món. Li agrada l’humor negre i en fa ús en més d’una ocasió.

D’altra banda, i sobretot a la segona part del llibre, els seus contes es transformen en micro relats que prenen un altre to, desprenen més lirisme.

Mentre llegeixes Bardera, en més d’una ocasió, però amb somriure, dius “que bèstia!”. Si és que encara no el coneixeu, llegiu-vos-el.

Deu de desembre, de George Saunders (Edicions de 1984)

Títol original: tenth of december

Traducció: Yannick Garcia

Pàgines: 250

Preu: 19,50€

Quan em va caure el primer llibre de contes d’en Raymond Carver pels volts de finals dels vuitanta vaig tenir una reacció de sorpresa per la subtil originalitat d’aquella escriptura. Des d’aleshores que no m’havia passat això mateix amb tanta contundència com ara, després d’haver llegit els contes de George Saunders “Deu de desembre” (Els contes d’en Murakami són molt en la línia de Carver, així que no són tant sorprenents).

Es tracta de deu contes, de llargada diversa i de temes també diversos, però tots amb un segell especial. Se’m fa difícil posar un adjectiu. Sí puc dir que no són fàcils, ni tampoc agradables. Sota una superfície planera s’amaguen profunditats fosques i inquietants. Es diferencia de Carver, però, de diverses maneres: a) la seva escriptura és desordenada, quasi caòtica en determinats contes; b) malgrat els drames que s’amaguen hi ha un humor irreverent que arriba a provocar riure; c) i ha uns elements surrealistes (més del tipus ciència-ficció que no pas de somnis dalinians) que semblen posats per donar un to fantasiós a la història, però que no tapen aquelles profunditats de les que us parlava abans.

Al lector que demana un pas més endavant, que vol ser sorprès per una personalitat nova, aquest recull de contes li agradarà o no. El que es segur és que no el deixarà indiferent i li trobarà el seu indubtable interès.

Imagino que en Yannick Garcia, el traductor, si no s’ha tornat boig amb aquest treball, poc li deu haver faltat. Una feina complicada però amb un resultat excel·lent.

Molt menys afortunat és el disseny de la portada. Els contes són “inequívocament americans” (com diria un famós anunci de tabac) i la fotografia de la portada lliga amb les contradiccions del “american way of life”, i l’ambient dels contes, però a mi no m’agrada gens.