QUAN ARRIBI EL PIRATA I SE M’EMPORTI, de Lluís-Anton Baulenas (Ed. RBA La Magrana)

Pàgines: 427

Preu: 20,00€

Què dir de “Quan arribi el pirata i se m’emporti”? Trobo molt difícil fer-ne una ressenya ja que es tracta d’una novel·la atípica i complexa. Jo sóc llibretera, no pas crítica literària ni periodista. De moment diré que m’ha agradat, i molt. No sé com s’ho ha fet en Baulenas per crear aquesta història, però us puc assegurar que no deu haver estat gens fàcil.

És una història complicada d’explicar, amb uns personatges grotescos, típics en les novel·les d’aquest escriptor. Baulenas barreja trama, acció i personatges amb una destresa increïble. Però no us faci tirar enrere de llegir aquest llibre per la seva complexitat i els seus personatges, la trama se segueix perfectament, és emocionant i trepidant. Gaudireu de cadascuna de les seves pàgines, fins i tot en els moments més durs. Quedareu atrapats des de la primera pàgina.

Novel·la d’aventures, com si fos una de pirates, però carregada de reflexió moral sobre el poder, el sentiment de culpa i les pors més profundes. També d’amistat i amor per la vida.

És una novel·la centrada en el marc social i cultural del Raval de Barcelona, on res no és fàcil. La misèria i la delinqüència, el malviure i, en general, tots els problemes que té aquest barri on viu i treballa un dels protagonistes, Jesús Carducci, un home en la seva cinquantena, que dirigeix un centre d’atenció mèdica al barri, i que intenta refer la seva vida després de la mort del seu germà i d’una ruptura amorosa.  En aquest centre mèdic, un cop per setmana, dóna assistència sanitària als treballadors d’una gran multinacional. El patriarca d’aquesta multinacional és Miquel-Deogràcies Gambús, més conegut per l’Ogre —personatge principal— per la seva complexitat física i psíquica. Una persona dolenta, criminal, sense escrúpols, intel·ligent, riquíssima i amb un secret. Un secret que és el tresor, un tresor molt ben guardat des que el va descobrir. Un tresor que ha amanyagat al llarg de tota la seva vida. Ara, a l’any 2006, amb noranta-sis anys i al llindar de la mort, encara se sent valent i amb forces per organitzar el futur d’aquest tresor.

 “Quan arribi el pirata i se m’emporti” intercala els capítols entre en Carducci i l’Ogre, dos personatges antagònics. La vida d’aquest últim és narrada en tercera persona. En canvi, en Carducci narra en primera persona, l’acompanyem amb els dubtes que l’assetgen, amb les seves pors, i fins i tot aconsegueix que ens qüestionem com actuaríem nosaltres mateixos davant les situacions que li toca viure.

Amb aquesta novel·la, Lluís-Anton Baulenas celebra vint-cinc anys d’escriptura. Em sembla una celebració magnífica, perquè considero que magnífica és aquesta novel·la. És una sort poder llegir literatura catalana actual de qualitat.

Climent, de Josep M. Fonalleras (Ed. Amsterdam)

Pàgines: 208

Preu: 17,90€

Esperava amb delit posar-me a llegir el darrer llibre de Josep M. Fonalleras. Ara que l’he acabat  us l’he d’explicar. Tinc ganes de fer-ho.

El personatge central, Climent, ha mort. Darrere deixa amics, dones… però també dèries, obsessions, complexes i, sobretot, una novel·la inacabada.

Un jove escriptor és encarregat per posar ordre a tota una estiba d’objectes i anotacions deixats per Climent dins d’una calaixera.

Coneixerem en Climent a través dels ulls dels seus amics, a través de les seves pròpies anotacions, a través de les indagacions del jove escriptor (del qual, misteriosament, no en sabem el nom) i, fins i tot, a través dels fragments de la seva inacabada novel·la. I així és també la novel·la de J. M. Fonalleras: igual que el seu personatge, és una narració fragmentada. No s’entengui això com una crítica, justament és al contrari, aquest és el seu interès. És una narració collage amb imatges, retalls, cites, records… Quina casualitat: justament aquesta és la manera de treballar del Climent de ficció!

Sebastià, el protagonista de la inacabada, posseeix els tics i obsessions del seu autor, en Climent. I l’autor d’en Climent?  Així, aquests personatges amb els seus respectius autors semblen una mena de matrioshkes russes, l’un dins de l’altre, i dins d’un altre altre…

Com a contrapunt tenim el jove escriptor sense nom, una mena de convidat de pedra (encara que no sigui, precisament, de pedra). Té sentiments i, com tot artista, els sentiments el poden arribar a trair.

Text magníficament ben escrit, el trobo de gran maduresa. No en trobem frivolitats ni gratuïtats. Cada línia té la seva raó dins de la història. Alguna auto-indulgència, potser, però evidentment a això en tenen tot el dret els escriptors amb les seves novel·les.