El segon dilluns de mes L’altell té cita amb joves de primer Cicle d’ESO: fem Club de lectura!
El mes d’abril va ser excepcional! Vam convidar a l’Àngel Burgas per tal que ens vingués a fer tertúlia amb aquests nois i noies i a fer-nos una xerrada per a pares, mares, mestres… sobre literatura juvenil. El resultat de tot plegat és aquest resum que la Meritxell Margarit, conductora del Club d’ESO ha transcrit així:
Per a la sessió del Club d’ESO de l’11 d’abril de 2016 proposem la lectura de “La mirada indiscreta”, de l’Àngel Burgas. Comptem amb la presència de l’autor durant tota la trobada.
Els nois i noies del Club acullen l’autor amb interès i amb moltes expectatives, però amb l’aire crític que els caracteritza.
Fantasia o realisme
Àngel Burgas ens confessa que no li agrada la fantasia. Ell prefereix les novel·les realistes, sovint amanides amb una bona dosi d’intriga i aventura. Això és un motiu de debat amb alguns nois i noies del Club, que, en aquesta franja d’edat, es defineixen clarament com a seguidors de la novel·la fantàstica o de la novel·la realista, sense fer gaires concessions a allò que, d’entrada, no els agrada. Però dins del grup que advoca per a la novel·la realista encara hi trobem un subgrup: el d’aquells (aquelles, per ser més exactes) que parlen de la “novel·la realista amb coses que em podrien passar a mi”, com per exemple la història d’un dels últims llibres llegits: Dedica’m un poema encara que sigui teu, de Maria Carme Roca. Aquí hi ha un petit debat: realment no ens podrien passar mai a nosaltres les coses que Àngel Burgas explica en algun dels seus thrillers?
Coses que funcionen en una novel·la per a joves
Àngel Burgas parla d’una fórmula aparentment molt senzilla, una fórmula que ja era present en clàssics com L’illa del tresor, de J.L. Stevenson, i que fa que una novel·la funcioni. Un innocent es troba davant d’un conflicte o d’un repte. L’innocent decideix acceptar aquest repte i, a partir d’aquí, sorgeix la història. En el cas de L’illa del tresor, per exemple, l’innocent és en Jim Hawkins (un nen normal i corrent), que té el repte d’acceptar o no el mapa d’un moribund. En el moment que l’accepta, ja pot començar la història. En el cas de La mirada indiscreta, el Ramon, un home senzill, decideix agafar una bossa d’esport i actuar en relació al que hi ha dins.
Com s’escriu una novel·la com La mirada indiscreta, on s’embolica la troca de valent?
Àngel Burgas explica que hi ha moltes maneres d’escriure. Ell diu que mai no fa una estructura o escaleta prèvia de la novel·la, ni tan sols en històries tan embolicades com la que acabem de llegir. Ell troba diferents coses que l’inspiren (no tenen per què estar relacionades entre si): coses que li han passat, que ha sentit, etc. I les combina fins que té una història. En el cas de La mirada indiscreta, li va sorgir la inspiració tot estant a casa de la coneguda il·lustradora Jutta Bauer. Des de la terrassa, es veia un riu com el de la novel·la i, des d’allà, veia passar els mateixos personatges una vegada i una altra. Això li va fer pensar en el principi de la seva novel·la.
També parlem de com s’emboliquen els fets a mesura que avança l’obra i com les coses, sovint, no són el que semblen o el que cal esperar. L’Àngel explica que ell embolica, però que, després, desembolica com un premi per al lector que ha arribat fins allà. No obstant això, el final, i també ho comentem, queda una mica obert, perquè a ell ja no l’interessa anar més enllà i, d’aquesta manera, convida subtilment el lector a pensar què hauria fet ell/ella o a crear-se una idea pròpia sobre el que fan els personatges una vegada s’acaba la narració.
També parlem de l’ús de la primera persona en la narració de la història d’Àngel Burgas. Ell explica que això permet crear una major intriga, perquè el narrador no és omniscient, no ho sap tot, i nosaltres, els lectors, anem descobrint els misteris de l’obra al mateix temps que ho fa el protagonista.
El títol, una picada d’ullet a Hitchcock
També parlem de Hitchcock, el mestre cinematogràfic de la intriga. L’Àngel Burgas parla de la referència a la coneguda pel·lícula del cineasta americà La finestra indiscreta. En la novel·la de Burgas, igual que a la pel·lícula, tot passa en un sol escenari: a la casa i, sobretot, a la terrassa del protagonista. Com en les pel·lícules de Hitchcock, a la novel·la de l’Àngel Burgas hi ha un objecte que apareix constantment i que es converteix en un referent al llarg de tota la història (un leitmotiv): la bossa d’esport. A part d’això, i el petit homenatge que Burgas (a qui li agrada molt el cinema) fa a Hitchcock en el títol, no hi ha cap altra semblança entre la novel·la i la pel·lícula.
Novel·les que canvien…
O, en realitat, ho fem nosaltres? D’això també en parlem amb l’Àngel Burgas, arribant a la conclusió que hi ha lectures que canvien amb els anys i no perquè el llibre hagi canviat, sinó perquè ho fem nosaltres. Creixem i fem una lectura diferent d’obres que havíem llegit prèviament. Posem l’exemple de El vigilant del camp de sègol, de J.D. Salinger, que surt com a referència a la novel·la de l’Àngel Burgas.
XERRADA D’ÀNGEL BURGAS SOBRE LITERATURA INFANTIL/JUVENIL PER A PARES, DOCENTS I JOVES.
L’Àngel Burgas, escriptor, professor de secundària (de visual i plàstica) i crític literari (fa crítica d’àlbum il·lustrat, però també fa de lector de novel·les inèdites per a diferents editorials), planteja la seva xerrada al voltant d’algunes preguntes que havíem formulat prèviament. Les amplia, les modifica i, sens dubte, les enriqueix.
Per què els nois i les noies llegeixen? És necessari que un jove llegeixi? És necessari que des de l’escola es faci llegir?
L’Àngel Burgas considera que llegim ficció perquè busquem ficció: volem una realitat que no tenim. “Jo penso que mai no seré un assassí, però potser vull saber què pensa un assassí. El mateix pot passar amb un amor súper apassionat o amb una mort tràgica… Busquem una alternativa a la realitat que tenim.”
L’Àngel Burgas també opina que els adults contemporanis potser estem més acostumats a llegir perquè abans teníem menys opcions d’obtenir ficció. Els joves d’avui dia tenen més canals a l’abast per obtenir ficció (més canals d’accés lliure i gratuït, més horaris, etc.), fins i tot poden crear la seva pròpia ficció a través d’eines com, per exemple, els videojocs. Però l’Àngel subratlla que la ficció que s’obté d’un llibre “és més teva, perquè no te l’ensenyen del tot, és més íntima”.
També considera que no llegir és una mancança “perquè et perds aquesta relació íntima amb la ficció. Et perds una part de la vida”. És clar que es pot viure sense llegir, com pots viure sense aproximar-te a l’art, però perdre-te’l, opina l’Àngel, també és perdre’t una part de la vida.
Es pot parlar de tot en les novel·les per a joves?
L’Àngel Burgas assegura que es pot parlar de tot als llibres per a joves, però que sempre s’ha de tenir en compte l’experiència vital i lectora dels joves lectors, que, per descomptat, no és la mateixa d’un adult. “És un públic que no ha llegit tant i no ha viscut tant. Per escriure per a joves, has d’entendre el nivell on es troben aquests joves”. En aquest sentit, l’Àngel cita un text de Tina Vallès publicat a VilaWeb el 17/03/16, que es titula “Lectors de primera” ( http://www.vilaweb.cat/noticies/lectors-de-primera/ ) i comença dient: «El públic infantil no és pas menys intel·ligent que l’adult, és només que no ha llegit tant, que no ha viscut tant».
També posa un exemple amb un llibre present a la sala de l’Altell: Explica-m’ho. 101 preguntes fetes per nens i nenes sobre un tema apassionant, de Katherina von der Gathen i Anke Kulh, editat per Takatuka. A la sala, també hi ha l’editor del llibre, Patric de San Pedro, i això permet aprofundir una mica més en el tema. Aquest llibre, amb format d’àlbum il·lustrat, es basa en preguntes formulades per nens i nenes d’entre 8 i 9 anys sobre el sexe. Segons l’editor, “el compromís era respondre les preguntes que feien els nens”, sempre interessants i, sovint, sorprenents. L’Àngel posa com a exemple aquest llibre de com es pot abordar un tema “difícil” des de la perspectiva d’un nen. També aprofita parlar dels llibres de no ficció i comenta que no necessàriament tots aquests temes “difícils” s’han de passar a la ficció (en determinats moments, aquest exercici ha fet que sortissin novel·les poc interessants per si mateixes). Diu que es poden crear llibres molt atractius de divulgació o coneixement com el que ha posat d’exemple.
Com ha de ser un llibre per a joves?
L’Àngel Burgas torna a explicar-nos (ja ho havia fet al Club de Lectura d’ESO) que ell es decanta clarament per la novel·la realista. Ell troba les novel·les de fantasia massa artificioses. Tot i que li agrada la realitat que entra en la fantasia, el que anomenaríem realisme màgic, que és el que fa Roald Dahl en moltes de les seves obres. Per exemple, Burgas cita diverses vegades Charlie i la fàbrica de xocolata. Aquí també cita Salman Rushdie, escriptor que també té llibres per a joves com, per exemple, Haroun i el mar de les històries o Luka i el foc de la vida.
Dins de la novel·la realista, en Burgas parla de novel·les de misteri i aventures, de novel·les amb temàtica social i de novel·les d’humor. Diu que, per a ell, una bona novel·la per a joves ha d’incloure dues d’aquestes tipologies o, fins i tot, les tres. Burgas explica que la novel·la de misteri i aventures juga amb lector, proporciona un ritme narratiu i una estructura del relat interessant, etc. La novel·la de temàtica social presenta la societat tal com és i com hauria de ser. L’humor fomenta el sentit crític, d’irreverència, la llibertat d’expressió.
En Burgas també parla de l’espai de la novel·la: “Una novel·la ha de tenir el seu espai; encabir-la en un espai massa gran o massa petit és un error”. És a dir, allargar-la innecessàriament o desenvolupar-la poc és contraproduent.
Àngel Burgas també recomana algunes lectures, basades en el que explica.
De misteri i aventures, recomana:
- Katalepsis, de Maria Carme Roca (la vida d’un jove que pateix catalèpsia, les seves pors i jocs arran de la malaltia).
- La merla blava, de Maria Carme Roca (novel·la històrica sobre el que passa el 1715, un any després del famós i novel·lat 1714).
- Una bala perdida, de Fernando Lalana (un western de l’autor d’altres novel·les reconegudes com Morirás en Chafarinas o Ángel caído).
També algunes novel·les gràfiques (en les quals hi capítols de text i capítols il·lustrats):
- Al sur de la Alameda. Diario de una toma, de Lola Larra i Vicente Reinamontes (parla de la revolta estudiantil xilena).
- No es invisible, de Marcus Sedgwick (narra les aventures de dos germans, un d’ells cec, que busquen el pare desaparegut a Nova York).
* Fem un incís per parlar de l’àlbum il·lustrat i de les propostes per al proper Club de Lectura: La Cosa Perduda per a Cicle Superior, i Emigrantes, per a ESO. Ambdós llibres són de Shaun Tan i parlem dels prejudicis que genera el format àlbum il·lustrat (diferent de la novel·la gràfica) a partir de determinada franja d’edat, que el veuen “per a petits”. Parlem d’Emigrantes, que no conté ni una sola paraula i que, no obstant això, admet moltes lectures i definitivament no és un àlbum per a nens petits.
I novel·les que toquen temes d’interès social:
- El curiós incident del gos a mitjanat, de Mark Haddon (el protagonista pateix una forma lleu d’autisme i s’involucra en la investigació de la mort del gos de la veïna).
- Paraules emmetzinades, de Maite Carranza (toca el tema dels abusos sexuals dins del si familiar).
- M, de Lolita Bosch (parla sobre els maltractaments dins de l’àmbit familiar).
- I també els llibres de la Christine Nöstlinger, que, segons l’Àngel Burgas, malgrat haver estat escrits fa temps, presenten unes noies molt actuals.
Els clàssics..
Àngel Burgas repeteix que, malgrat l’antiguitat, els clàssics es mantenen. Tenen diferents lectures segons l’edat en què es llegeixen. Són un exemple de l’esquema que ha de presentar una bona història, una història que funcioni per a joves (i explica la fórmula màgica: “una persona innocent que es veu davant d’un repte i entoma el repte”). Per això, els clàssics es poden convertir en bona manera d’introduir la lectura als joves.
No obstant això, Burgas planteja un dilema: “com presentes els clàssics als joves?”. Aleshores, sorgeixen temes com traspassar la il·lusió amb què nosaltres vam llegir el que fos important per a nosaltres (des de l’Enyd Blyton als westerns de la biblioteca del pare). També es parla de la necessitat de formar una petita biblioteca personal, on “cal” que aquests llibres que es converteixen en “referents” hi siguin.
Àngel Burgas recomana el llibre De Robinson a Peter Pan. Un cànon de la literatura juvenil, de Vicenç Pagès. És un cànon de lectura sobre els clàssics, molt útil per a pares i mestres, on a més de parlar de vint-i-vuit clàssics imprescindibles, Pagès recomana altres llibres que, d’una manera o una altra, s’hi assemblen.
Tot parlant de la introducció dels llibres en general, en Burgas parla del paper de l’institut en la introducció de la lectura. Diu que hi ha molts joves que van a l’institut que no volen llegir mai a casa. I és aquí on s’ha de prendre l’oportunitat, a l’institut. Arran d’això, s’explica un projecte de biblioteca d’aula dut a terme a l’IES Brugulat, que ha generat nous lectors entre nois i noies de 15 anys. En Burgas, confirma que “el primer pas per fer lectors és donar importància al llibre”.
Altres temes…
Es parla dels best-sellers i Àngel Burgas opina que no són necessaris.
Davant la pregunta de si el llenguatge del carrer ha de ser present a les novel·les per a joves, Àngel Burgas contesta que és massa pobre per fer-lo narratiu i massa efímer perquè perduri en el temps i no quedi desfasat en les novel·les.
Des de L’altell agraïm a l’Angel Burgas l’esforç de venir a passar una tarda a una llibreria de comarca.
Un altre agraïment per a tota aquella gent que ens hi va acompanyar.
Un plaer i un orgull palpar interès per la lectura dels joves. Visca la LIJ.
Miquel Adam (Barcelona, 1979) coneix bé la glòria i la misèria que envolta el fet literari i el negoci editorial. Ha picat liquidacions negatives, debades ha perseguit periodistes, ha acompanyat autors per mil places buides i ha estat editor. Va començar a sentir-se escriptor sota la màscara del pseudònim Subal Quinina i va participar de l’auge dels blogs literaris amb La Segona Perifèria. Ara ha publicat el seu primer llibre, Torero d’hivern (2015), de relats curts en clau d’humor.
Jenn Díaz (Barcelona, 1988) és autora de quatre novel·les: Belfondo (2011, Principal de los Libros), que va ser traduïda a l’italià i al català, El duelo y la fiesta (2012, Principal de los Libros), Mujer sin hijo (2013, Jot Down Books) i Es un decir (2014, Lumen). Mare i filla (2015) és la seva primera obra escrita originalment en català. Col·labora en les revistes Granite&Rainbow i Jot Down. Escriu un conte setmanal al magazín cultural Catorze.cat i té una columna a El Periódico.
Joan Todó (La Sénia, 1977) va estudiar Teoria literària i Literatura comparada a Barcelona. De la seua experiència a la capital catalana en sorgeix el seu primer recull de poemes, Los fòssils (al ras) (2007) i un llibre de contes, A butxacades (2011). Posteriorment també ha publicat El fàstic que us cega (2012), un altre recull poètic, L’horitzó primer (2013), que parla sobre el seu poble natal, i el relat llarg “El final del món” dins La recerca del flamenc (2015). Ha traduït els contes de Gonzalo Torné (Les parelles dels altres, 2013), les memòries de Sebastià Juan Arbó (Els homes de la terra i el mar, 2015) i un llibre de poemes de Mark Strand (Rufaga d’un, 2016). Després d’una sèrie de feines temporals en revistes com Paper de Vidre, Caràcters, Suroeste, Quadern de les idees, les arts i les lletres o Revista de Letras, ha trobat una feina fixa a la secció “Llegir escrivint” de L’Avenç.
Mar Bosch Oliveras (Girona, 1981) és llicenciada en Filosofia i especialitzada en Periodisme Cultural per la Universitat de Girona. Després que la seva primera novel·la, Bedlam. Darrere les hores càlides (Empúries, 2013), li valgués el XXXII Premi de Novel·la Curta Just Manuel Casero, publica 1001 curiositats de Girona i el Gironès (L’Arca, 2015), un recull d’articles divulgatius sobre la seva ciutat. Mentrestant, ha continuat escrivint relats de ficció i ha enllestit la novel·la Les generacions espontànies.
Pàgines: 192
llibrerialaltell.wordpress.com 